M’agradaria explicar una història que va arribar al meu saber durant un curs d’educació no formal.Hi havia una vegada un nen de sis anys, en Jordi, que va canviar d’escola ja que els pares ho requerien per motius professionals. L’infant estava molt content, doncs sabia que faria molts amics a l’escola nova. El gran dia va arribar. Després del pati la mestra de la classe va dir a tots els seus alumnes:
- Agafeu un paper en blanc i dibuixeu una flor.
En Jordi va començar a imaginar com seria la seva flor, anant cap a l’escola n’havia vist de totes menes, de grans, de petites, de molts colors, formes... I quan va començar a dibuixar la mestra va afegir...
- La flor l’heu de fer amb una rodona al mig i que en surtin sis pètals.
En Jordi no li va fer gaire gràcia, ja que ell tenia pensat fer-la diferent, malgrat tot pensava que faria un pètal de cada color, amb una tija molt llarga, també de colors, va començar a dibuixar, però la mestra va afegir...
- Els pètals de la flor han de ser de color vermell i la tija de color verd, com totes les flors.
En Jordi va pensar que faria un pètal pintat amb rodones, un altre amb ratlles, un altre amb estrelles... estava molt content perquè sabia que la seva flor seria la més bonica. Però tot d’una la mestra va dir...
- Heu de pintar molt bé els pètals, tos ben plens de color, de color vermell!
L’infant, després de tot, va dibuixar la flor, amb un cercle al mig, amb sis pètals de color vermell i una tija de color verd...
Per coses de la vida, en Jordi va haver de canviar d’escola una altra vegada. El primer dia de classe la mestra els hi va dir, agafeu un full blanc i dibuixeu una flor. En Jordi es va quedar paralitzat davant el full, quan la mestra el va veure li va dir:
- Jordi, que no tens ganes de dibuixar una flor?
- Sí, però... com l’he de fer?
- Com vulguis, pots fer la forma que vulguis, pintar-la amb els colors que més t’agradin...
En Jordi es va quedar callat i quiet una estona. Al final va dibuixar la flor vermella de sis pètals, amb la tija verda.
Conte contat, conte acabat.
Amb aquest conte m’agradaria reflectir amb la facilitat que moltes vegades tallem la creativitat i imaginació als infants. Cert és que, en el gran nombre dels casos ho fem de manera inconscient, però això no ho justifica, si més no, no del tot. No perdem de vista que encara que siguin infants, tenen la seva manera pròpia de veure i interpretar tot allò que els envolta. Deixem-los fer de manera lliure tot allò que ens sigui possible, no els hi tallem les ales... doncs ells poden aprendre de nosaltres, dels nostres coneixements, dels nostres valors, però de la mateixa manera nosaltres també aprenem d’ells dia rera dia.
Un cop més llegeixo reflexions amb contingut de culpabilitat implícit i se'm presenten conflictes d'opinió, m'explico, per un costat sóc el primer en reconèixer la importància que té en el desenvolupament del nen/a la creativitat doncs és un dels motors de l'autonomia i influeix decisivament en l'aspecte emocional, però no ens oblidem de la importància que té, també el fet de poder-nos posar en lloc de l'altre per tal de establir les bases de la comunicació i l'acceptació de punts de vista diferents als nostres, cosa que penso contribueix a fer que la convivència i l'acceptació es construeixi a partir de tots els interlocutors.
ResponEliminaNo vull dir amb això que s’hagi d’anular a l’altre, però si em d’entendre que un nen/a amb 6 anys ha de començar, en cas que no s’hagi treballat abans (cosa que personalment penso que s’ha d’anar fent), a tenir marcats uns límits més o menys clars que li permetin fer front d’una manera equilibrada a la “frustració” entesa com a capacitat de cedir a allò que em diu l’altre sense convertir això en un “trauma” a nivell emocional que sovint es manifesta en forma de rebequeria.
No oblidem que ara són flors però amb el temps aquestes flors es transformen en contractes de treball, normes de circulació, normes de convivència, obligacions de tot tipus, i tot el que dia a dia ens toca patir a tots/es.
No és que m’agradi però per sort o desgracia, la realitat és com és i que no empitjori.
En fi, em sembla que, malgrat tot, no s’ha de contribuir a posar en qüestió la professionalitat dels mestres amb tanta alegria.