- Bon
dia colla pessigolla!! A punt per l’aventura d’avui?
Sembla que
els seus rostres es transformen… passen de la son a l’emoció, en qüestió de
mil·lèsimes de segon.
Baixen de
l’autobús. Estan molt contents perquè saben que veuran i aprendran coses
interessants, diferents. Al cap i a la fi, és un dia diferent. T’adones que
estan excitats, es senten grans i lliures; juguen, riuen, bromegen, corren...
però alhora es senten insegurs, no es mouen en un lloc conegut ni familiar i és
per això que no et treuen l’ull de sobre. Fas un pas i de seguida sents una veu
que et demana:
- On vas?
- A llençar
aquest paper a la brossa.
- Però ara
tornes, oi?
- I és clar
que sí. A més, si t’hi fixes bé, em veuràs tota l’estona.
Va passant
el temps i els veus més segurs d’ells mateixos. S’adapten al nou espai, a les
noves persones que els envolten: companys i companyes, monitors, altres
mestres...
Arriba
l’hora de la veritat. Sentits oberts! Cervell actiu! Ara reben centenars
d’estímuls de diferent manera: veuen, senten, oloren, toquen... i tot això ho
processen.
Som al
Toca-Toca. En Guillem ens explica alguns animals que podem trobar en diferents
ecosistemes: serps, granotes, salamandres, dragons... Els hauríeu de veure... orelles
ben obertes, boques ben tancades i uns ulls com taronges. Estan delitosos per
aprendre, per descobrir, i exactament això manifesta el seu cos, el seu rostre,
la seva mirada.
A l’hora de
tocar els animals hi ha qui les té totes i hi ha qui no. Clar no és habitual
tocar serps, cucs de mil peus, estrelles de mar, granotes... fa cert respecte.
Els seus ulls també ho manifesten.
-
- No
ho vull tocar, em fa por.
- - Vols
que ho provem junts? Ho toquem alhora tu i jo?
L’infant fa
l’esforç, ho toca i automàticament somriu!! Content d’haver-ho aconseguit. Per
ell era un repte. Li feia por!
Per ell era
un repte... però ha confiat amb tu. Sembla una tonteria que un nen o nena
confiï en tu, però... ho és? Pel fet de ser adult i mestre/a, porta implícit
que l’alumne/a confiï en tu? Jo crec que no i em fa immensament feliç pensar
que confien amb mi.
Tornem i
penso. Penso en tot això que he escrit. Ha estat un dia meravellós, ple de
sorpreses, de petites coses que fan pensar... i finalment, sento que estic
completament enamorada de la meva feina.
Molt bonic. Aquest és l'esperit vocacional que ens mou dia a dia en la nostra feina, penso igual que tu, que som uns privilegiats. No per ser mestres, sinó per poder fer allò que ens agrada, que ens manté alertes per poder acompanyar als qui estan sota la nostra responsabilitat una estona al dia.
ResponEliminaPer desgràcia, cada cop ens ho estan posant més difícil, l'educació s'esta deshumanitzant i això, a la llarga em temo pugui afectar d'una o d'altra manera al caràcter dels qui juguen un paper tant important vers als infants ja que són un referet i transmeten, amb la seva actitud, uns valors que, per sobre de tot, tenen a les persones i no pas els diners com a primer objectiu.
Felicitats!
Ramon.